En primer lloc, volem agrair la vostra presencia en aquest acte i també donar les gràcies al professor Claudio Lozano per donar-nos l’oportunitat d’estar avui amb tots vosaltres. I també al professor Fernando Jiménez, que ens ensenyà a investigar.
Ens omple de satisfacció l’interès que heu demostrat per la nostra feina, la qual cosa ens encoratja a continuar treballant en la recerca d’alternatives metodològiques per a l’escola.
I, entrant ja en el tema de la nostra intervenció, hem de començar dient que per parlar de l’actualitat de la pedagogia Freinet haurem de diferenciar la pedagogia i les tècniques Freinet dels instruments i les eines utilitzats per a la seva concreció, si volem donar el valor real a l’extraordinària aportació del mestre francès a l’educació.
La pedagogía Freinet és inpirada per una sèrie de pedagogs com Rabelais, Rousseau, Pestalozzi, Claparède, Ferrière, Decroly... És una pedagogia que pren el nen i la nena com a centre de l’obra educadora, que, com tot allò que és important en educació, es resumeix en una frase ben senzilla: Donar la paraula al nen i la nena. I això vol dir: partir del nen i de la nena, dels seus interessos, de la seva capacitat, del seu vocabulari, dels seus coneixements, del seu entorn vital.
Ningú com ell va saber portar a la pràctica aquest principi i fi de tota l’experiència educativa que vulgui ser integral i integradora.
Freinet és, a més, un pedagog que treballa a l’aula, que està a peu d’obra, i per tant, la seva pedagogia i les seves tècniques estan impregnades de realitat. Aquest és un aspecte fonamental de la supervivència, encara, dels seus plantejaments: que parteixen de l’entorn vital de l’alumnat, dels seus interessos i de les seves necessitats.
El tempteig experimental, l’expressió lliure, el treball cooperatiu, la relació afectiva amb els aprenentatges, la lluita contra qualsevol opressió, són a la base de la seva pedagogia i van conformar els seus fonaments al llarg de la seva trajectòria com a educador.
I per donar forma i concreció a aquests principis, creà unes tècniques de treball a l’aula, que compliren a la perfecció amb els objectius educatius perseguits: el text lliure, la correspondència escolar, la investigació del medi, La biblioteca documental i d’aula, els fitxers autocorrectius, l’assemblea, el càlcul viu.
Per donar sortida a la creació infantil, per aconseguir que la correspondència fos el més profitosa possible, per crear un fitxer documental adequat al llenguatge (perquè la comprensió no és problema de l’alumnat) i els interessos del nen i de la nena, va trobar a la impremta, l’instrument ideal. L’adaptació de la impremta com a recurs escolar fou realment un fet revolucionari a la seva època, i explica que la majoria de les persones, dins inclòs del món de l’educació, identifiquin a Freinet amb aquest instrument.
Però la impremta, com el limògraf, com el linòleum, com la màquina de cinema (també introduí el cinema a la seva aula, quan tot just començava), no són sinó instruments al servei d’unes tècniques i d’una pedagogia.
Per a què una pedagogia tingui actualitat, el més important és que els seus principis i les seves tècniques de treball continuïn vigents al llarg del temps, independentment dels avenços a nivell mecànic i instrumental. Freinet no creà un mètode tancat, ni va ser esclau de cap instrument, tot i que com ja hem dit, se’l pugui identificar amb la impremta.
Prenem com a exemple de la nostra argumentació, algunes de les seves tècniques i observem la seva situació a l’actualitat.
El text lliure, és una tècnica que té com a principal objectiu, l’expressió lliure del nen i de la nena, es tracta de donar-los-hi l’oportunitat de comunicar-nos tot allò que els interessa, que els preocupa, que els hi fa por, els seus somnis, allò que desitgen, la seva visió del món… Per aconseguir això, només necessitem un llapis i un paper blanc. Però si disposem d’instruments que ho facin més fàcil i més entenedor, com la màquina d’escriure, la impremta, l’ordinador, estarem donant facilitats al nen i la nena per a què s’expressin. L’ordinador permet escriure, corregir, rescriure un mateix text tantes vegades com es vulgui; es pot guardar, imprimir, canviar-lo, aprofitar-lo en part o totalment, etc. Si es disposa d’un ordinador a l’aula (no cal un per a cada nen o nena), pot fer la mateixa funció de la impremta amb l’avantatge d’un estalvi de temps important en la correcció i la producció dels textos. És cert que en el camí, s’ha perdut un aspecte important com era el treball cooperatiu dels nens i de les nenes treballant per a la producció d’un text. Però la cooperació continua tenint possibilitats dins l’aula informatitzada, si el professor s’ho proposa.
La correspondència escolar té com a objectiu la comunicació i l’intercanvi, ja sigui a nivell individual, com d’aula a aula. Per fer-la possible necessitem algú que traslladi les cartes i la informació d’un lloc a l’altre. El correu postal ho ha fet i ho continua fent molt bé encara avui, però amb internet, s’han obert unes possibilitats il·limitades a la correspondència escolar, tant per la rapidesa com per la quantitat d’informació que ens podem intercanviar (explicar diversos tipus de correspondència practicats al llarg del temps).
La biblioteca documental i d’aula pretén convertir la classe en un lloc de treball on s’investigui i on es vagi creant un centre de documentació de producció pròpia i de consulta. La citada biblioteca ha de conservar una còpia de totes les investigacions que es portin a terme a l’aula ja sigui sobre l’entorn proper o sobre qualsevol proposta acordada pel professor/a i els alumnes.
Com hem dit abans amb el text lliure, aquesta biblioteca pot estar formada per produccions escrites a mà, això no restarà cap mèrit ni serietat al treball de l’alumnat; però si disposem d’instruments que facin més fàcil l’escriptura, la comprensió del text i la seva difusió, com passava abans amb la impremta i ara amb l’ordinador, millor que millor. Seria contraproduent per a la formació dels propis alumnes, no aprofitar les avantatges que ens ofereix el progrés.
No cal dir que amb la possibilitat d’utilitzar internet a les aules, la capacitat de consultar diverses fonts i de trobar informacions que abans eren quasi impossibles, s’ha multiplicat.
En conclusió, i per acabar aquest apartat de la nostra exposició, podem afirmar que la informàtica no ha invalidat la pedagogia Freinet ni les seves tècniques, ans al contrari, ens permet d’aprofundir-les i d’aprofitar-les encara més, en benefici de l’alumnat.
Passarem ara a tractar un altre aspecte de la pedagogia Freinet que sembla, per les tendències actuals de la teoria i pràctica pedagògica que hauria d’estar superada. Ens referim a la metodologia natural.
Segons el propi Freinet, “a través de la vida i de l’experiència es plantegen al nen problemes integrats en el procés de vida, que resolt per si mateix o bé amb l’ajut del mestre. El més important és que sàpiga que l’èxit no és més que una plataforma que li permetrà anar més lluny quan la tècnica s’hagi incorporat a la seva vida com un automatisme”.
Està clar, per tant, que, independentment de les tècniques i de les activitats que es treballen a l’aula, lo fonamental és partir de la vida i de l’experiència de l’alumnat.
En la nostra experiència personal, nosaltres sortim de l’aula amb els nostres alumnes i observem la vida fora del centre, investiguem l’entorn, veiem com treballa la gent, seguim l’actualitat a través dels mitjans de comunicació i intentem que la realitat impregni el nostre treball.
Aquest és, sens dubte, el més important principi de la metodologia natural: partir de la realitat. A la realitat trobarem les claus del coneixement humà i les solucions per accedir-hi.
Des de la realitat el coneixement se’ns presenta com una globalitat, no fragmentada en compartiments. La divisió del coneixement en assignatures, gaire bé sense relació entre elles, dificulta enormement la comprensió.
Amb la metodologia natural el contingut dels aprenentatges, les tècniques a utilitzar i el ritme a seguir estan determinats per nosaltres i els nostres alumnes, en una tasca cooperativa a la que cada un aporta la seva pròpia experiència i els seus coneixements.
Possiblement sigui Manuel Bartolomé Cossío, uns dels pedagogs més importants de la “Institución Libre de Enseñanza”, qui millor va definir el concepte i el contingut de la metodologia natural, quan digué:
“Espíritus esclarecidos nos han dicho ya, que si la escuela ha de cumplir su misión, tiene que ser imagen de la vida, y no representar para el niño otra cosa que lo que representa el gabinete de trabajo para el hombre. Y, ¿dónde trabajan, el ingeniero, sino en la fábrica; el naturalista, sino en el campo; el médico, en los hospitales; el juez, en el tribunal; el sacerdote, en su cura de almas; el arqueólogo, en sus monumentos; el historiador, en el Archivo; el novelista, en el salón o en la taberna? Y, ¿qué hacen, luego, en su gabinete, sino rumiar, clasificar, compulsar, ordenar, publicar lo que a la vista de la realidad han aprendido?
Rompamos, pues, los muros de la clase. Llevemos al niño al campo, al taller, al museo, como tanto y tan sanamente se ha predicado ya; enseñémosle en la realidad antes que en los libros; entre en la clase sólo para reflexionar y para escribir lo que en su espíritu permanezca o en él haya brotado; trazando así, espontánea y naturalmente, el único libro de texto que ha de estar a su alcance. ¿Qué hace falta para poder realizar esta escuela, imagen de la vida? Todos lo comprendéis: hacen falta maestros”.
Sortir fora de l’escola, aquesta és la clau. No s’ha de tenir por de la realitat ni del desconeixement que normalment tenim d’ella, per culpa d’un sistema d’ensenyament basat en la memòria i en la inactivitat física i mental que provoca el pupitre.
I sortir de l’escola significa també obrir-la a l’exterior, deixar que entrin materials i persones que puguin aportar experiència i coneixements.
Quan estaven treballant a Torrente de Cinca (Osca) i vàrem decidir partir de l’entorn per conèixer la història del poble, els seus mitjans de vida i les seves relacions, vam escriure a un conegut investigador històric, don Francisco Castillón Cortada, i la seva resposta ens obrí nous i molt interessants camins:
“Trazaos un plan de investigación: una serie de sesiones en el castillo, otras en la ermita, en varios poblados que hay en Torrente; cualquier piedra antigua, hacha, moneda, cerámica, etc., guardadlas como restos valiosos del pasado. Pasad casa por casa recogiendo toda clase de fotos antiguas, sobre las fiestas, los quintos, las bodas, etc., que os dejen ollas antiguas, los braseros, tenazas, etc. Y con fotos, utensilios, haced una buena exposición etnológica que causará sorpresa a todos los vecinos de Torrente, dado que en estos años lo vamos perdiendo todo con la tele, la lavadora, etc. Recoged los cantos antiguos, los motes de cada casa, lo que se hace para las fiestas, etc. Ya veis si tenéis campo de acción. Id catalogando todo despacio. No os canséis. Y si organizáis alguna exposición y deseáis que venga yo a dar una conferencia sobre Torrente, lo haré con sumo gusto, como lo hicieron los alumnos de Ontiñena y Velilla.”
Vet ací un programa complet de Coneixement del Medi Social i Cultural per uns quants anys; en realitat, per molts anys, donat que cadascun dels diferents apartats referits a la carta admet infinitat de ramificacions.
I quan decidírem treballar el Coneixement del Medi Natural a partir de l’entorn, en posàrem en contacte amb un conegut naturalista de la ciutat de Fraga (a prop de Torrente), José Luis Escuer, per a què ens donés orientacions sobre tècniques i activitats de treball. Gràcies als seus consells i orientacions vàrem portar a terme investigacions amb cert nivell científic i vam poder realitzar una guia de la flora i la fauna de la zona bastant completa, classificant gran quantitat d’exemplars de diferents classes i espècies.
La millor manera d’aplicar la metodologia natural és mitjançant tasques que, partint de la realitat, tinguin un aprofitament per a l’aula i per a la comunitat, doncs el millor premi al treball realitzat, és la comprovació de la seva utilitat (parlar del treball del soldat explicat per Freinet; els llibres proposen contínuament exercicis inventats, irreals, que no serveixen als alumnes per a res). A més, quan l’objecte de coneixement és la realitat, la globalització està garantida i, amb ella, la comprensió.
Partir del nen i de la nena, dels seus interessos i capacitats no vol dir que comencem el curs sense actuar fins que mostrin interès per algun aprenentatge; al començament de curs nosaltres elaborem una proposta d’actuació amb tècniques i activitats de treball diverses. Proposta que té com a objectiu la participació activa de l’alumnat i la seva integració en la dinàmica de treball a l’aula independentment de la capacitat i coneixements del nen i de la nena (tractament de la diversitat, respectar els diferents ritmes d’aprenentatge).
És fonamental que els i les alumnes trobin sentit a allò que fan i que treballin amb ganes; si això succeeix, l’aprenentatge estarà garantit.
Per a la metodologia natural també és molt important l’autocorrecció, perquè proporciona recursos per a l’autonomia. Si donem als i les alumnes la possibilitat d’autocorregir-se, els estem fent responsables del seu progrés i els ajudem, al mateix temps, a ésser autodidactes, que és la millor manera d’aprendre.
Lluís Sagarra, un dels millors pedagogs de la matemàtica, ens diu a propòsit de l’autocorreccció:
És d’una gran importància que l’alumne agafi seguretat en les operacions, per això fóra convenient que ell també s’ocupés de la correcció. Nosaltres, inconscientment, hem fet servir aquest sistema per al nostre aprenentatge. Segur que en estudiar qualsevol matèria hem tingut un solucionari amb les respostes als problemes; si ens equivocàvem, podíem ràpidament corregir les nostres errades. Possiblement, aquests problemes no els hem tornat a oblidar més.
L’alumne, doncs, ha d’utilitzar també aquest sistema d’aprenentatge. El que és cert és que posar bé i malament a una pàgina de problemes no fa que l’alumne s’adoni de les seves errades, com tampoc no té cap sentit corregir problemes a la pissarra mentre que tots els nois estaran més pendents d’esborrar i corregir les operacions que de comprendre en quins passos s’han equivocat. L’autocorrecció que ens va proposar Freinet com alternativa als mètodes tradicionals de l’aprenentatge del càlcul, millorada amb els diferents jocs proposats pels pedagogs anglosaxons, és un bon complement per fer servir a l’escola.
Quin paper té l’avaluació dins d’una metodologia natural?
Fora de l’escola, a la gent se la valora pel seu treball, no pels seus coneixements teòrics. Es pot saber molt de futbol i no saber donar-li una puntada a la pilota; es pot saber molt de gramàtica i ésser un veritable inútil per a l’escriptura; es poden memoritzar les regles ortogràfiques i no aplicar-les en escriure un text; hom pot aprendre el codi de circulació de memòria i no saber conduir un cotxe.
Nosaltres no valorem els alumnes per la quantitat de coneixement que té emmagatzemat, sinó per la quantitat i qualitat del treball que realitza, perque nosaltres valorem l’esforç per damunt de tot (parlar de la llei de qualitat, de l’esforç de l’alumnat).
Això vol dir que, per a nosaltres, el nen i la nena no poden limitar-se a escoltar, memoritzar (que no té res a veure amb estudiar), contestar preguntes, corregir deures, gestionar l’agenda, realitzar exàmens... Nosaltres procurem que la nostra aula funcioni com un taller on tothom treballi; d’aquesta manera, veient-los treballar, disposem de prou recursos per valorar-los, com passa normalment fora de l’escola, en el món laboral. I, a més, procurem que sigui a l’escola on es realitzin la major part de les activitats, i no a casa, com passa actualment amb els deures escolars. És absurd que l’escola delegui cada vegada més les tasques escolars en els pares a través dels deures. Com diu Jaume Carbonell, director de “Cuadernos de Pedagogia”:
“A vegades sembla que l’escola només serveix per planificar les tasques que s’han de fer a casa i per corregir-les; No s’acaba d’entendre què fan els nens i les nenes tancats cinc o sis hores entre quatre parets”.
A més, quan es treballa, és molt fàcil l’avaluació; ací el resultat no depèn de la bona o mala sort ni de la bona o mala memòria, ni de què el criteri del mestre estigui més o menys predeterminat. Tothom és capaç de valorar el treball a partir de l’esforç realitzat i del resultat final.
Avaluació per part del mestre del treball dels i les alumnes, autoavaluació dels propis alumnes, i avaluació, per part del mestra i de l’alumnat, de les tècniques utilitzades i de les activitats realitzades, per corregir errades i per millorar contínuament les condicions d’aprenentatge. Aquests han de ser els objectius bàsics de l’avaluació a l’escola.
Encara que no es pot considerar consubstancial amb la metodologia natural, la nostra experiència ens permet afirmar que el bon humor dins l’aula és un ingredient quasi imprescindible per a què les relacions del grup siguin positives i existeixi un adequat equilibri emocional; l’alegria no està renyida amb la serietat en el treball.
Per altra banda, considerem de molta importància que el mestre i la mestra s’impliquin en les tasques escolars: hem de llegir, escriure, buscar informació, etc., com qualsevol membre més del grup. En poques paraules: hem de donar exemple davant dels alumnes i demostrar tant o més interès que ells per aprendre; més que no pas per preguntar el que saben o no.
Treballar la metodologia natural i utilitzar les tècniques Freinet, si es fa amb convicció, imprimeix un caràcter determinat que fa que el nostre objectiu sigui ajudar el nen i la nena, procurar el seu equilibri afectiu i emocional, i posar al seu abast les tècniques més efectives per aconseguir l’èxit en el aprenentatges.
Fan falta mestres amb aquesta visió de l’educació, mestres orgullosos de la seva professió, convençuts de la importància de la seva tasca, professionals sense cap complex davant d’una realitat que no ens valora suficientment, encara que ningú dubta de la importància social del nostre treball.
Tornem a llegir unes paraules de Manuel Bartolomé Cossío, que ens reconforten i animen a continuar treballant com a mestres:
“No comparéis al catedrático y al maestro de escuela con el ingeniero y el sobrestante, o con el arquitecto y el maestro de obras; porque no existe analogía entre unos y otros. El sobrestante, el maestro de obras, el contramaestre, son etapas subalternas, grados inferiores, suspensiones, tal vez, de desarrollo en un proceso que conduce, como último término, al ingeniero y al arquitecto. No cumplen aquéllos función independiente; son simples órganos preparadores, ordenadores, ejecutores, meros cumplidores, en suma, de aquel particular fin que en el total de la obra tienen asignado; y subordinados quedan, por tanto, al creador y director de la obra entera ingenieril o arquitectónica. Pero el maestro de párvulos realiza una labor tan sustantiva como el catedrático: porque tiene encomendada y ejecuta, al igual que éste, no una parte, sino toda la obra educadora, en uno de los momentos de su proceso evolutivo. Comparadlos pues, si queréis, con el labrador que cuida el vivero y con el que atiende a los árboles hechos, ya veréis que no existe aquí tampoco, no puede existir, esa pretendida subordinación ni orden jerárquico entre los distintos periodos de la obra educadora”.
Al llarg de la nostra exposició, necessàriament incompleta, hem exposat pensaments, tècniques i activitats educatives inspirades en la pedagogia Freinet, una pedagogia que permet el desenvolupament d’una tasca creativa per part dels i les mestres, que posa al nostre servei unes tècniques de treball que poden adaptar-se perfectament a la nostra personalitat i a les característiques del nostre alumnat. És per això que estem convençuts de la vigència i de la validesa de les mateixes, independentment, és clar, de què alguns instruments vagin quedant antiquats i hagin de ser substituïts per altres de nous que va creant el progrés.
L’exercici de qualsevol professió exigeix dedicació i formació permanent, la nostra, per definició, ho exigeix encara més. Els mestres hauríem de ser els primers compromesos amb una escola integradora, no discriminatòria i lligada a la realitat. Però això ens exigeix ser també els primers quant a dedicació, investigació i formació permanent. I la millor manera de créixer a la nostra professió és treballant a l’aula, aprenent conjuntament amb els nostres alumnes (no és el mestre qui sap i els alumnes qui aprenen, els nens i nenes no venen a l’escola “con la mente en blanco”), visitant escoles, llegint llibres i revistes de pedagogia, participant en seminaris i grups d’investigació entre iguals i anar creant un arxiu de tot allò que ens afecta professionalment, per poder tenir cada vegada més recursos davant els pares, la societat i els propis nens i nenes, que es posen a les nostres mans, quan arriben a l’escola, amb unes enormes ganes d’aprendre.
No defraudem les esperances que han dipositat en nosaltres, els seus mestres.